25-10-2001
Vint-i-dos anys d’Estatut i encara ronden mestres funcionaris que no han dit a classe ni una paraula en català des que depenen de la Generalitat. Es passen pel darrere lleis i reglaments i, havent callat tota la vida la imposició franquista, ara troben arguments a sota les pedres per reivindicar una llengua castellana que només ells consideren en perill. Enquistats en el currículum escolar, interrompen la catalanització dels nous immigrants i ni els mateixos col·legues gosen parar-los els peus. Són minoria, però... compte, oi, Lluís?
En Lluís és un mestre de les valls del Vinalopó (País Valencià sud) arribat a Santa Coloma de Farners (País Valencià nord) i ja ha vist els ullals al llop. Allà els nens s’escolaritzen en dues línies separades, però, mira tu, si en la línia valenciana hi aterra un mestre que no sap la llengua, s’acaben els miraments: s’ensenya en castellà i fora. Sindicats i partits progressistes reclamen que s’apliqui d’una vegada el Requisit lingüístic previ però el PP ho frena perquè, com diu el seu grup parlamentari, “supondría discriminar a las personas de la zona lingüística castellano-hablante”.
No cal ni dir que el govern fa un gran esforç de promoció posterior del valencià entre la legió de mestres forans admesos, els quals, com passa aquí, s’entusiasmen de seguida amb aquest bilingüisme bien entendido.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada