Redreçament a Santa Coloma

 30-04-2009

Entro en un taller del polígon de Santa Coloma per demanar si em poden redreçar una estructura de ferro i el que surt redreçat sóc jo...

És Sant Jordi. Vint-i-quatre hores abans, a l’escola d’adults de Santa Coloma s’inaugurava la campanya Encomana el català, amb una sala d’actes a vessar i amb un munt de ciutadans –l’alcalde entre ells— que s’han incorporat al voluntariat per la llengua i dedicaran una part del seu temps lliure a ajudar els immigrants per tal que vagin adquirint desimboltura quan parlin en català. L’ambient és d’una gran cordialitat. Catalans de tota la vida i catalans que ho seran per tota la vida. Un sol clam. Tant se val d’on venim, si del sud o del nord. Tots units, fent força, però... de quin equip  em parles? De quin himne?  Durant tot l’acte va flotar en l’ambient la gran capacitat integradora de la llengua catalana, aquest poder que té, homeopàtic, per enfortir el nostre cos social. Una conversa informal cada setmana, al cafè, al parc o a la botiga fan més per l’acomodació dels nouvinguts que els discursos més grandiloqüents. N’hi ha prou amb creure-s’ho: ells també són catalans i poden arribar a sentir i defensar el país tant com nosaltres.

Com nosaltres? L’endemà a l’empleat romanès del taller del polígon els propietaris i els companys li continuen parlant en espanyol  -- ells, tan catalans, tan del Barça i tan amants de tot lo nostru.... Es diria que volen mantenir-lo a distància, no fer-lo sentir còmode entre nosaltres. I és clar, el noi se m’excusa i em diu que no m’entén ni fava... Encara desconcertat, pel carrer em trobo la Fàtima amb cara d’astorament: l’acaba de despatxar una botiguera que també és molt amant de tot lo català, de tot lo nostru... La Fàtima em demana si “Qué te pongo?” vol dir “què et poso?”