La meva contribució a la música es concreta en uns vells intents de fer-me amic d’un saxòfon desaprensiu (jo, ho prometo, li entrava Duke Ellington i ell me’n treia botzinades...) i en les típiques escaldades d’àries d’òpera a la dutxa. Per això estic tan orgullós de la meva filla gran, que amb deu anyets ja és capaç de destrossar ella soleta al piano alguna cosa de Bach o dels Beatles...
Amb el final de curs escolar arriben els festivals infantils de tota mena, però l’Escola de Música de Santa Coloma s’ha tornat a avançar amb un concert al geriàtric. És curiós: jo que ronco als millors concerts no me’n perdo ni una, d’aquestes demostracions infantils. Hi experimento una sensació de confort civil difícil de sentir en cap altre acte. Tots aquests vailets estirant el coll perquè el sostingut se’ls posa per corbata; aquells violins amb tendinitis, les trompetes astèniques... I aquests auditoris de iaia cofoia i de germanet que no es vol estar quiet...
Dels professors de l’Escola colomenca en valoro la gran capacitat tècnica i el seu entusiasme, però sobretot la projecció social que donen a les classes: de cada curs els surten uns quants alumnes reconciliats amb Bach, però tots, tots els vailets de l’escola acaben amb una capa de vernís cívic que els fa diferents de la resta. Tocant, aprenent el plaer de la creativitat, la delicadesa amb els ancians, la solidaritat o, senzillament, el valor de saber apuntalar el col·lectiu per sobre del lluïment personal. És escola municipal. Fa bé l’Ajuntament (i l’empresa Aigua Font Selva) de patrocinar-la. Val més aquesta capa de vernís que un reasfaltatge qualsevol de carretera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada