Novembre del 2004
Atil·la. L’anomenarem així: genèricament... Fins als setze anys, Atil·la tindrà dret de matrícula a l’IES de Santa Coloma de Farners, un dels millors IES de les comarques gironines (segons els últims estudis). Amb aquest dret, Atil·la creu que hi entra el de devastar tot el que troba al seu pas, sigui la moral d’un mestre o les ganes d’estudiar d’un company.
Avui Atil·la ha entrat a la biblioteca amb la tribu. Obre sense permís accessos privats, maltracta material comú i juga a perseguir-se amb un tronco...Atil·la fa cas omís del professor que l’adverteix repetidament, i quan aquest es posa massa pesat exigint-li ordre, Atil·la li diu que “tio, ets un pesat”. El professor no aguanta tanta humiliació i, encès, li clava una plantofada. Tempesta! Atil·la s’enfurisma, reivindica drets, invoca el pare. Atil·la vol matar el mestre amb una cadira i la tribu l’arenga...
El professor, vexat i deprimit, abandonarà l’institut i potser la feina. Atil·la, no... Atil·la (tots els Atil·les que campen pels instituts) és un detritus abrasiu de la cultura i la convivència. No entén cap llenguatge, ni codi, ni ordenament. Tan sols se’l podria ajudar duent-lo a una planta de compostatge social i començant de nou per les beceroles de l’educació, amb plantofada inclosa si calgués. Però Atil·la se sap impune. Perquè, és clar, els treballadors de l’ensenyament no poden donar plantofades, oi que no? Atil·la, doncs, continuarà perdonant-los la vida. Que, de fet, ja no és vida ni és res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada