L’hora dels mestres

23-12-10

Bé, feia temps que sentíem la torrentada i ja la tenim aquí. Irrompen els furiosos “cavalls de l’aigua”, com deia Espriu. Cavalquen les tres sentències del Tribunal suprem contra la llengua catalana. Vénen per arrossegar-ho i desolar-ho  tot, per acabar amb el català com a llengua vehicular a l’escola.

Ha arribat l’hora de salvar els mots protegint-los amb la nostra convicció. Ja no s’hi valen tebiors ni sofismes. Després d’una pluja àcida persistent des de les televisions castellanes; després que uns quants polítics i funcionaris ressentits hagin obert les comportes de dins estant, la inundació abatrà l’últim dic de la resistència: l’ensenyament. Ja no ens quedarà cap recurs per catalanitzar els nens nouvinguts. Ha arribat, doncs, l’hora dels mestres, ha arribat l’hora de la valentia. Ha arribat l’hora dels qui tenen el poder de debò. L’hora de la insubmissió democràtica i pacífica contra la injustícia i contra l’odi a tot el que som i a tot el que parlem. 

Com ja deia en un article de fa temps, el català no ens el salvaran ni els diputats ni els consellers ni els regidors, per necessaris que siguin uns i altres. Només els qui estan en contacte diari amb els nens del país poden evitar el sadoll d’aquestes  fúries castellanes que no estimen cap més llengua que la seva. Confiem en vosaltres, mestres. I ens tindreu al vostre costat .

Caganers a l’escola

 

25-12-08

Un col·legi públic de Santa Coloma ha repartit una nadala amb estrelles, bon Nadal,  etc, etc, i nou medallons amb nou caganers dibuixats per un  nen de cada nivell.

Tradicional? Sí. Divertida? També. Irònica?  No ho sé, però vull pensar que sí, que cada tifa de cada caganer duu implícita una “dedicatòria”. La primera per a Jean Piaget, gran guru dels psicologistes. La segona precisament per als pedagogs de la universitat, que tant han pontificat sense haver vist mai un nen a classe. La tercera per a aquella consellera d’Ensenyament que presumia d’haver-se avançat un any a la reforma. La quarta per a molts inspectors que van escampar impunement la consigna més vàcua de totes: fer que els nens aprenguessin a llegir, a escriure...i a ser bons ciutadans! Una cinquena per als sindicats, sempre amb les seves empatollades i sense cap representativitat real. La sisena per a alguns professors (a Santa Coloma n’hi ha una bona llista) que després d’adoctrinar tothom, apa, aquí us quedeu, van fer el salt a la política. La setena per a alguns profes ganduls que ni llegeixen ni acaben les síl·labes de les paraules. La vuitena per als pares del vostè-el-meu-nen-no-el-toca.

I aquesta tifa del caganer amb boina de Che Guevara que han triat els nens de sisè, a qui la dediquem? Què us semblaria a tota la progressia barata, a aquesta colla de pedants emparats en la pròpia mediocritat i que impedeixen que ni un alumne bo pugui excel·lir entre tanta llufa igualitarista?

Santa Coloma perillosa

Com en altres instituts de secundària, en el de Santa Coloma la serp també hi té un ou. S’hi detecta ja una desinhibida iconografia nazi en els primers cursos. Aquest problema com es combat? Amb càstigs, amb expulsions?

El sociòleg Alain Toraine recomana no substituir violència per ordre, sinó violència per debat. Però el professorat comença a sentir-se també impotent per fomentar la segona opció. Aquests joves excitats cada dia per una televisió que promou discussions vomitives, on els herois ho són només perquè criden i insulten i no pas perquè argumentin; aquests joves enlluernats per una bandera que incorpora el toro mentre deixa a la reserva l’àliga franquista; aquests joves a qui un partit rapinyaire els ha ensenyat a odiar la diversitat cultural del país on viuen, per què haurien d’escoltar uns vetustos professors que els volen arrencar dels seus confortables encanteris?

La connexió és impossible i ni mestres ni alumnes en tenen la culpa. Per això és tan meritòria la iniciativa d’un grup d’alumnes de segon de batxillerat, que, abans d’abandonar per sempre el centre, es van dedicar a passar per les classes dels petits a explicar-los (ells que sí que hi connecten) els horrors del nazisme, del franquisme i, valgui la redundància, del racisme. Tan de bo els que ocupin els pupitres que ells han deixat vulguin seguir l’exemple.

Ensenyar? Educar?

Novembre del 2004

Atil·la. L’anomenarem així: genèricament... Fins als setze anys, Atil·la tindrà dret de matrícula a l’IES de Santa Coloma de Farners, un dels millors IES de les comarques gironines (segons els últims estudis). Amb aquest dret, Atil·la creu que hi entra el de devastar tot el que troba al seu pas, sigui la moral d’un mestre o les ganes d’estudiar d’un company.

Avui Atil·la ha entrat a la biblioteca amb la tribu. Obre sense permís accessos privats, maltracta material comú i juga a perseguir-se amb un tronco...Atil·la fa cas omís del professor que l’adverteix  repetidament, i quan aquest es posa massa pesat exigint-li ordre, Atil·la li diu que “tio, ets un pesat”. El professor no aguanta tanta humiliació i, encès, li clava una plantofada. Tempesta! Atil·la s’enfurisma, reivindica drets, invoca el pare. Atil·la vol matar el mestre amb una cadira i la tribu l’arenga...

El professor, vexat i deprimit, abandonarà l’institut i potser la feina. Atil·la, no... Atil·la (tots els Atil·les que campen pels instituts) és un detritus abrasiu de la cultura i la convivència. No entén cap llenguatge, ni codi, ni ordenament. Tan sols se’l podria ajudar duent-lo a una planta de compostatge social i començant de nou per les beceroles de l’educació, amb plantofada inclosa si calgués. Però Atil·la se sap impune. Perquè, és clar,  els treballadors de l’ensenyament no poden donar plantofades, oi que no? Atil·la, doncs, continuarà perdonant-los la vida. Que, de fet, ja no és vida ni és res.

Santa Coloma anglòfila

20-04-2006

Manuel Vicent va dir en una de les seves columnes periodístiques que “·a Espanya hi ha quatre idiomes: el castellà, el català, el gallec , l’euskera, i, a més a més, hi ha l’anglès de Torrejón”

Arran de l’herència del milionari colomenc Josep Riera, ves a saber si aviat caldrà parlar  de l’“anglès de Santa Coloma”... Com és sabut, Riera va deixat tota la seva fortuna al poble per tal que es promogués l’ensenyament de l’anglès entre els nens i nenes. Després de moltes giragonses, les disposicions testamentàries ja han pres la forma d’una fundació. En són patrons institucionals, entre altres, l’ajuntament , de CiU, i la conselleria d’educació, d’ERC. Amb la pell tan fina com hi ha en temes de favoritismes, aquesta dualitat ha de ser la millor garantia que en l’estructura professional no s’hi colarà cap polític, diguem-ne, “recomanat”. Perquè estaran d’acord amb mi, suposo, que qui dirigeixi l’staff tècnic –qui de debò haurà d’idear activitats docents, fer programes didàctics, visitar schools and universities.--, no pot ser ningú que no demostri una sobrada preparació, tant en idiomes com en gestió humana, cultural i de recursos.

Però tranquils, ciutadans: a Santa Coloma hi ha brillants llicenciats en filologia anglesa, humanitats  i econòmiques. No mancaran els currículums quan s’obri l’oferta de treball (per cert: quan s’obrirà?). I sigui quin sigui el perfil que es triï, més pedagògic o empresarial... good luck, manager!